Publicacions Wifredo Espina

Wifredo Espina, impulsor i promotor de la recerca

1
DOSSIER Portal de la Comunicació (InCom-UAB)
Les memòries periodístiques de Wifredo Espina, impulsor i promotor de la recerca
en comunicació social a Catalunya
Marta Civil i Serra (InCom-UAB) ressenya el llibre de Wifredo Espina Quan volien
silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista (Lleida: Pagès Editors; primera
edició, gener de 2016).

Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista és una obra que
barreja records familiars d’infantesa i joventut fins a la maduresa, en un text en el qual
Wifredo Espina aprofita per reflexionar sobre les vivències de tota una generació
marcada per l’esperit de supervivència durant el franquisme. Repassa la falta de llibertat
d’expressió durant la dictadura i com, a partir de 1975, amb la mort de Franco i l’inici
de la transició democràtica, es va poder teixir un nou panorama polític, social i
econòmic, gràcies a les reivindicacions de la societat civil i la voluntat d’entesa entre els
principals partits polítics ―els del govern i també els de l’oposició― que van esforçarse
per arribar a un consens en àmbits considerats fonamentals per poder assolir una
democràcia plena.
Estructurada en un prefaci, 22 capítols i un darrer text de tancament denominat “L’últim
full”, l’obra deixa testimoniatge de l’experiència periodística de Wifredo Espina a
Madrid i, ja de retorn a Barcelona, la seva etapa a la direcció d’El Correo Catalán i al
programa d’entrevistes que va fer per a Televisió Espanyola, des dels estudis de
Montjuïc. A més, també s’endinsa en la relació que va mantenir amb diversos
intel·lectuals i polítics clau de la transició espanyola, com els expresidents de la
Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol, l’expresident del Govern espanyol Felipe
González, o els periodistes i escriptors Josep Pla i Manuel Ibáñez Escofet.

2
Per als estudiants, investigadors i docents del camp de les Ciències de la Comunicació,
penso que aquest llibre interessa sobretot per tres motius. En primer lloc, perquè explica
com l’autor va impulsar la redacció del text sobre el secret professional i la clàusula de
consciència que s’incorporaria com a part de la Constitució Espanyola de 1978, encara
vigent avui dia. En segon lloc, perquè descriu com l’entorn polític i social a mitjan dels
anys vuitanta va permetre crear el Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC) de
la Generalitat de Catalunya, del qual ell en va ser fundador i director durant els deu anys
que va existir (1987‒1997), i el paper que va exercir aquesta institució en la projecció
de la recerca en comunicació catalana al món. Finalment, un tercer aspecte per a mi
també rellevant és la reflexió crítica que aporta l’autor sobre l’exercici de la professió
periodística i l’organització dels ensenyaments en ciències de la comunicació, en un
moment tan delicat com l’actual, de replantejament i debat sobre si cal modificar o no
l’estructura, disseny i durada dels estudis.

La clàusula de consciència i el secret professional dels periodistes
Wifredo Espina, nascut a Vic el 1930, es va formar en dret i periodisme i fou directiu de
l’Asociación de la Prensa de Barcelona, des d’on va ser promotor i redactor d’una
proposta de text sobre la clàusula de consciència i secret professional que va ser
introduïda a l’article 20 de la Constitució espanyola de 1978. Avui, quasi quaranta anys
més tard, el col·lectiu professional de periodistes està protegit a Espanya per aquesta
‘clàusula de consciència’ (considerada la integritat deontològica del periodista davant de
fets produïts en el sí de l’empresa periodística que la qüestionen), i el ‘secret
professional’ (definit com al dret del periodista en el qual s’empara per no haver de
revelar les fonts pròpies d’informació ni les dels professionals que hagi conegut en
l’exercici de les seves funcions).1
Segurament, el doble vessant formatiu en dret i periodisme de Wifredo Espina va ser
decisiu per a poder incidir en les negociacions polítiques amb els ponents de la comissió
redactora de la Constitució, i que va permetre que finalment la clàusula de consciència i
el secret professional dels periodistes es poguessin incorporar a la Constitució en un
dels apartats més rellevants, el dedicat als “drets i deures fonamentals”, en concret al
capítol II (Drets i llibertats), secció 1a (Dels drets fonamentals i de les llibertats
públiques).

El foment de la recerca en comunicació, des del CEDIC
Paral·lelament a l’interès per la professió periodística, Wifredo Espina també va cultivar
un interès per a la recerca en comunicació social que va culminar en la creació del
Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC) de la Generalitat de Catalunya, l’any
1987, coincidint amb l’interès de l’administració catalana en poder tirar endavant un
centre d’aquest tipus i del qual ell en va ser el director, durant la dècada que va
funcionar, entre els anys 1987 i 1997. “Val a dir que la idea no era pas del tot original
meva, ja que en el II Congrés de Cultura Catalana [1986] i en el I Congrés de
Periodistes Catalans [el 1978] s’havia llençat la idea d’un institut públic de la

1 Vegeu: AGENCIA ESTATAL BOLETÍN OFICIAL DEL ESTADO (2016): Constitución Española (edición
actualizada a 5 de abril de 2016) [en línia]. Madrid: Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado [inclou
versió en castellà, basc, català i gallec]. “La Constitució Espanyola. Títol I (Dels drets i deures
fonamentals), article 20. Es reconeixen i es protegeixen els drets: (...) d) A comunicar o a rebre lliurement
informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al
secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.” http://www.webcitation.org/6neuEtknv

3
comunicació dependent de l’administració catalana. Vaig recollir, bàsicament, aquesta
idea i vaig decidir anar per aquí” (pàg. 211).
En els capítols dedicats a la creació del CEDIC, Wifredo Espina justifica els motius
pels quals va tenir clar que el Centre havia de ser de “caràcter científic, independent i
plural” (pàg. 213) i com ho va defensar davant de l’aleshores president de la Generalitat,
Jordi Pujol, i el secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, que li van donar
confiança.
També destaca l’equip executiu i assessor que va formar part del CEDIC i com junts
van poder tirar endavant diverses iniciatives especialitzades rellevants (col·leccions
editorials, obres de referència, monografies, directoris, simposi i congressos, trobades
científiques i fòrums de la comunicació)2. També s’atreveix a parlar, en primera
persona, sobre com li van notificar la dissolució del centre, en contra de la seva
voluntat, l’any 1997, uns fets que critica, tant pel contingut com per la forma.
Per a les persones que no van conèixer el CEDIC és necessari recordar el paper que va
tenir el centre en la divulgació científica i la transferència de coneixements, amb
l’impuls de projectes individuals i, sobretot, col·lectius, i el foment de debats
intel·lectuals plurals, que sovint comptaven amb la participació no només d’acadèmics
de Catalunya i d’Espanya, sinó també d’àmbit internacional (sobretot d’Amèrica
Llatina, del món francòfon i també anglosaxó). Van ser uns anys d’aposta ferma per la
publicació d’obres d’autors consolidats i, al mateix temps, d’autors novells, que a través
del centre tenien l’oportunitat de publicar, per primera vegada, la seva recerca.
En conjunt, i vist en perspectiva, el CEDIC deixà un ampli llegat, que perviu avui en
dia, a través de les publicacions que va impulsar i que formen part del catàleg de les
biblioteques del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC). Es tracta, sens
dubte, d’un referent per altres centres de recerca en comunicació que es van crear
posteriorment, com és el cas de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma
de Barcelona (InCom-UAB).
3
Reflexions en veu alta sobre l’exercici de la professió
A més del que hem destacat fins ara, Wifredo Espina també reivindica, a l’obra Quan
volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista, que cal seguir ensenyant a
llegir els mitjans d’una manera crítica i considera que la societat en general hauria
d’exigir als mitjans públics i privats un major compromís sobre la seva essència i les
seves actuacions: “A més, per ser transparents, crec, i ho he defensat sempre, que tots
els mitjans, una vegada a l’any, com a mínim, haurien de fer una declaració de la
filiació política dels càrrecs principals, si en tenen. I també haurien de declarar el capital
que tenen i la titularitat o procedència d’aquest capital, el patrimoni, els deutes, els
crèdits, els principals anunciants… Això els privats.”

2 Per aprofundir en les línies d’actuació, les trobades científiques i els estudis i informes que va promoure
i publicar vegeu: ESPINA, Wifredo, ed. (2004): Centre d’Investigació de la Comunicació. Memòria d’una
institució catalana oberta al món (1987-1997). Moià: Gràfiques Íster, pàgs. 21‒65.
3 L’InCom-UAB va néixer el 18 de desembre de 1997, quasi mig any després que el CEDIC deixés de
funcionar com a tal.

4
“Els públics han de ser totalment professionals, plurals i demòcrates. En canvi, als
privats se’ls pot exigir transparència, no que tinguin una línia a seguir, o una altra. Tot
allò que empenyi un mitjà de comunicació privat a seguir una línia a través d’articles,
publicitat o trucades al gerent o al director, és voler manipular-lo” (pàg. 252).
En aquest sentit, Wifredo Espina recorda certa discrepància que va tenir amb l’aleshores
subdirector d’El Correo Catalán, l’escriptor i periodista Manuel Ibáñez Escofet, a
l’hora de definir què és ‘periodisme’. Per a Ibáñez Escofet “el periodisme és un ofici, i
jo sostenia que és una vocació i una professió” (pàg. 255).
L’autor defensa que el llicenciat i aspirant a periodista hauria d’interessar-se per
estudiar les disciplines sobre les quals haurà de treballar. “Si els periodistes han de
tractar d’economia, de política, d’història, de geografia... del tema que sigui, han de
saber bàsicament de què parlen. No sóc gaire partidari de la carrera de periodista de
quatre o cinc anys, com era abans. La meva idea és una carrera curta, tecnificada, però
sobre la base d’una altra carrera pel cap baix. Que el llicenciat i aspirant a periodista
tornés a la universitat a aprendre les tècniques del periodisme i un llenguatge més
planer.” / “També crec que l’empresari periodístic hauria de passar per una escola de
periodisme. He dit l’empresari, el qui dirigeix l’empresa, no el propietari. I més que
això, hauria de tenir una idea clara dels conceptes periodisme i empresa periodística, i
del de servei públic d’aquesta empresa” (pàg. 255).

Es tracta d’un llibre que neix amb la voluntat d’interpel·lar el lector, que reivindica la
defensa de l’exercici ètic del periodisme enfront dels poders i interessos econòmics,
empresarials i polítics, amb exemples i, de vegades, amb noms i cognoms, que fan més
nítides les seves reflexions. Unes reflexions que segurament no agraden tothom, però
que permeten aportar nous punts de vista en el debat obert sobre el futur de la professió
i dels estudis universitaris en comunicació, en un any cabdal en el qual el Govern
d’Espanya haurà de confirmar si opta pel desplegament total de la Llei Orgànica 8/2013,
de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE), coneguda
popularment com a “Llei Wert”, amb la modificació de la durada dels ensenyaments
universitaris grau i màster oficial que s’imparteixen actualment, o si, per contra, s’arriba
a un acord entre tots els partits polítics per aturar-ne el seu desplegament i repensar cap
a on es vol anar.
Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista (2016) se suma a la
trajectòria de l’autor en la seva reflexió crítica sobre política, periodisme i recerca en
comunicació social, que ja havia iniciat en les seves obres anteriors: Converses (2004),
Centre d'Investigació de la Comunicació: Una institució catalana oberta al món (2005,
del qual n’ha estat editor), Política y Periodismo (2006), Temps de Rauxa (2007),
Crítica de la política impura (2009), Democràcia inacabada (2010) i Globus Punxats
(2013).

En síntesi, un llibre de memòries escrit a mode de confessió pública, amb una prosa
directe, sense perdre l’estil irònic tan característic de l’autor, que Wifredo Espina tanca
amb unes reflexions finals sobre com ell veu el panorama polític actual a Catalunya i a
Espanya, amb dubtes i incerteses sobre el futur, que ja havia deixat entreveure en alguns
articles d’opinió publicats en mitjans de premsa escrita i també al seu blog personal.

Jugar a la independenci

 Jordi Pujol, el presidente catalán de más talla política e intelectual (aparte sus errores y graves peripecias económicas y fiscales, cuya trascendencia jurídica está por sentenciar), en principio, no buscaba la independencia, pero alentó eficazmente los fundamentos ideológicos y emocionales para que un día pudiera reclamarse. Devolvió la confianza y el sentido de identidad de un pueblo desorientado y abatido.

Paqual Maragall, que le sucedió, fue un gran alcalde de Barcelona y un mal presidente de la Generalidad, pero con visión de futuro en ambos cargos. Su sueño fue una ciudad más abierta y moderna para Barcelona y una Catalunya mejor reconocida en su personalidad, pero colaboradora e integrada en un Estado federal que quiso iniciar con un nuevo Estatut, ambicioso pero mal planteado y gestionado (Más lo pactó en secreto y a la baja en La Moncloa de Zapatero) del cual no se ha sabido extraer toda su potencialidad, pese a unos recortes interpretativos del Constitucional.

José Montilla, el mejor exponente de la capacidad integradora de la sociedad catalana, que le elevó a la presidencia, bastante gris y desacertado en la complicada labor de gobierno que le tocó liderar, supo, sin embargo, alertar a tiempo y públicamente como nadie, de los peligros de la  desafección política en general y de los catalanes hacia el resto del Estado. No se le hizo caso, ni por los suyos.

Después, Artur Mas, designado por Pujol como su delfín, y que pudo haber sido un buen presidente -como muchos esperaban- se deslumbró por exceso de ambición y un calculo equivocado de un gran movimiento popular, fruto de muchas causas e impotente para lograr el sueño bastante irreal que Mas quiso asumir y liderar de forma más mesiánica que práctica. Y ahí está aparcado.

En un enrarecido ambiente de prácticas políticas, poco claras y sin ejemplaridad democrática, Carles Puigdemont, surgió de la manga de algunos magos del momento, para ensayar con decisión, valentía y contradicciones, el juego de un independentismo a fecha fija. Es el rol que le han asignado y que asumió en una decisión de quince minutos, como dijo.

La carpa estaba ya montada hacia tiempo y el público ansioso del espectáculo. Con talante más joven y fresco los actores llevan ya  más de un año con sus piruetas de todo tipo, unas más arriesgadas que otras. El público –su público- aplaude. A veces algún trapecista se cae, o lo parece. Y otros tropiezan o hacen el ridículo. Se siguen oyendo aplausos. De vez en cuando, sale el elefante del Estado de Derecho, y empiezan las dudas, la división de opiniones, las deserciones. Muchos siguen aplaudiendo, para animar y animarse. Pero no se avanza. El tiempo apremia.

El elefante Estado de derecho mueve la trompa o da algún paso, y los actores dan uno o dos pasos al lado o atrás, y los trapecistas miran si hay red de seguridad, no están muy seguros. Y así sigue la fiesta circense hasta altas horas. Un largo espectáculo inútil, dicen unos; otros aseguran ir ganando posiciones. ¿Quién tiene razón? Los términos van venciendo, algo deberá pasar. El simpático y ocurrente presidente va seguro, afirma. Y lo predica aquí, en Madrid y en Bruselas, con hábiles juegos de palabras.

Seria incluso divertido si todo esto no perjudicara nada ni a nadie. Pero no es así. Mientras se juega, al independentismo o a lo que sea, no se gobierna. Y esto perjudica a todos. También a los que siguen aplaudiendo sin saber muy bien qué. ¿Quizás al magistrado independentista, autor de una futura Constitución catalana, que asegura que, en secreto, están cometiendo ilegalidades?

Referèndum, la contradicció permanent

A banda dels que -per diferents motius- en son contraris, entre els propis partidaris del referèndum hi ha contradicció. Mentre uns diuen que el referèndum català sobre la independència es celebrarà, altres ho posen en dubte. Aquests últims dies l’escenificació d'aquest sainet ha sigut per llogar-hi cadires.

Mentre la presidenta del Consell de la renovada Convergència Democràtica –el partit de Pujol i de Mas-, Mercè Conesa, declarava que el referèndum “podria no celebrar-se”, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, afirmava –amb un gest de fatxenderia de poble- que “es celebraria indefectiblement al setembre del pròxim any”. Aquesta és la millor manera de desmotivar la ciutadania, fins i tot la més entregada a la causa.

Les enquestes mostren un elevat percentatge a favor d'una consulta -a tothom li agrada ser consultat- en el més favorable dels casos, o assenyalen un cert empat ja que no pocs il·lusos tirarien pel dret cap a la independència. Però fins i tot entre els partidaris de la celebració, són majoria els defensors d’un acord amb l’Estat, cosa que, per ara, resulta jurídicament, social i política, clarament inviable.

S’ha perdut massa temps sense intentar aconseguir una fórmula que, no vulnerant el marc jurídic constitucional, permetés trobar una solució a aquest contenciós amb arrels històriques. Per exemple, pactar que fos possible una votació a nivell estatal i autonòmica, a la vegada, per un millor reconeixement de la personalitat de Catalunya i una ampliació i un blindatge més clar de les seves competències.

Això, fruit de dues postures miops, de vol gallinaci i mal destrament enfrontades, ha portat el problema a un carreró de molt difícil sortida, en el qual raons i sentiments, d’ambdós costats, s'embranquen a cops de pals de tot tipus. El contrari de la política, i on, a més, el dèbil en sol sortir apallissat.

I si –com estem veient- fins i tot en la política es generen dubtes i contradiccions permanents entre els del mateix bàndol, no hi haurà més remei que baixar definitivament a la realitat del que sigui possible. Ja s'han fet passes enrere: no es el mateix proclamar -com no fa massa- que “marxem”, que dir “posem les urnes” civilitzadament, i amb serenor i sense trampes (fins ara no hi ha cap “mandat democràtic”) comptem el vots, o escoltem el que realment vol la gent del carrer i no els líders de la festa major sobiranista. Ara estem en la contradicció permanent, i a cada bogada es perd més d'un llençol.

Aquest aterrar ara en quelcom més possible, ja que fins i tot el referèndum “podria no fer-se” (Conesa dixit), –i fracassats els somnis de grandesa redemptora que el 2012 va torçar tots els reivindicatius camins del seny- , sembla que podria estar intentant el mal repintat i rebatejat partit de l’expresident Artur Mas.

Política faltada de nobleza

Cuando, en su famoso cara a cara televisado, Pedro Sánchez acusó a Mariano Rajoy de 'indecente', dio su primera muestra pública de falta de nobleza. El candidato Sanchez tendría muchas razones políticas para descalificar a su rival, pero recurrir a una directa acusación moral siendo que Rajoy ni siquiera personalmente ha sido imputado, era pasarse demasiado.

Ahora Felipe González ha declarado que "me siento engañado; Sánchez me dijo que se iba a abstener en la segunda votación". Con lo cual se habria desbloqueado el nombramiento de Gobierno, que resulta tan perjudicial para la marcha del país. Sánchez no lo ha desmentido, y ha echado la culpa al partido. Todos recordamos su reiterado "no es no", de chulo de barrio. Falta de categoría y de palabra.

Cuando Jordi Pujol confesó publicamente su grave y persistente  irregularidad con Hacienda, que explicó con una historieta poco creible, su sucesor y delfín Artur Mas, se apresuró a ensañarse contra su "padre político", quitándole honores  y sueldo, seguramente para distanciarse de quien se lo debia todo, y salvar asi su carrera política. !Qué falta de reconocimiento y que exceso de egoismo!

Cuando los presidentes Mas y Puigdemont, los representantes ordinarios del Estado en Catalunya, para lo cual deben acatar y hacer acatar, según prometieron, las leyes democráticamente aprobadas, se revelan contra el Estado y desafian sus normas básicas, en virtud de las cuales ostentan su cargos en la Generaliat, evidéncian una falta descomunal de lealtad, a cuya romeria, además, convocan e intentan sumar a todos los ciudadanos, para lo cual utilizan todos los medios que, contrariamente, son para gobernar. ¿A como se llama eso, si no es prevaricar? 

La falta de nobleza es uno de los peores males de muchos políticos actuales. De la derecha y de la izquierda, de la vieja y de la llamada nueva política (los sin corbata y con pantalones rajados).

Nobleza, como es sabido, quiere decir honradez, honestidad, sinceridad, desinterés, altruismo, lealtad, generosidad... ! Dios, qué políticos, qué servidores del bien público nos henos dado! Líbranos de todo mal... Amén.

La raó dels radicals

 

No és que els radicals no tinguin raó, sinó que les seves raons no són les de tots, ni les majoritàries. I la convivència requereix el major consens.

Altrament, conviure civilitzadament no és possible. Si un radicalisme, qualsevol, intenta o aconsegueix imposar-se, estem en un totalitarisme. La part pretén dominar el tot.

En algun moment, segurament, tots hem sentit la temptació de la radicalitat. De creure, defensar i establir el que crèiem que era el millor: la  nostra raó. Devaluant o ignorant la dels altres.

No era mala intenció. Potser bona o, fins i tot, molt bona. Érem uns beats de la nostra suposada bondat, que repartíem a tothom en estampetes de colors. O érem uns fanàtics seguidors i defensors de la nostra sagrada veritat inqüestionable.

Beats o fanàtics, amb un fals carisma d’infal·libilitat, socialment ens comportàvem, vulgues que no, com uns malvats. Els altres no comptaven. Eren els infidels a convertir. S’havia de predicar la guerra santa.

Els radicalismes són ferment de canvi, ambició de millora. Amb freqüència, idealismes venerables. En la seva dialèctica contraposada ajuden a avançar a la societat. A treure-la de la seva paralitzant rutina, del seu aburgesament, del seu bassal sovint amb pudor de podrit.

Benvinguts els radicalismes, en la seva mesura creativa. Amb la seva específica funció positivament revolucionària. Sense sortir-se dels seus límits que marquen el sentit comú, el respecte als altres i les regles democràtiques. La seva aportació és bona, sempre que no s’obstinin a convertir-se en maleïts 'àngels caiguts'.

Tenen les seves raons. Però la raó és de tots. Alguns es mereixen estàtues en els temples, altres bons militants enfervorits de les seves causes. No líders il·luminats, convençuts de que els déus estan sempre de part seva.

Els déus de la veritat –social, política, etc.-, com la sort o l’alegria, es distribueixen per barris. Entre tots s’ha de fer tot. O intentar-ho. No amb exclusions ni imposicions autoritàries.

La democràcia  -la millor regla de convivència fins ara- és de tots. Compte amb posar-li adjectius. Abans s’inventà l’“orgànica”, ara s’invoca la “radical”. Anem per mal camí. Si és de tots, entre tots hem de definir-la, acceptar-la, organitzar-la i concretar-la, sense caòtics buits legals, amb normes jurídiques de compliment obligat.

Les raons radicals fan o poden fer la seva aportació al progrés, però no es poden imposar dogmàticament a la totalitat. Els “ismes”, com a radicalització (cadascú que hi posi aquí el seu més preuat), porten a l’ànima aquesta temptació exclusiva i excloent. Son la deïficació  del 'ego'.

Volen ser la “raó” de tot, de tots i para tots. No poden entrar (no hi mereixen entrar), en el regne convivèncial de cap cel… Son anticonvivència.

 

 

 

 

 

 

 

 

La razón de los radicales

No es que los radicales no tengan razón, sino que sus razones no son las de todos. Ni las mayoritarias. Y la convivencia requiere el mayor consenso.

De lo contrario, convivir civilizadamente no es posible. Si un radicalismo, cualquiera, intenta o logra imponerse, estamos en un totalitarismo. La parte pretende dominar al todo.

En algún momento, seguramente, todos hemos sentido la tentación de la radicalidad. De creer, defender y establecer lo que creíamos que era lo mejor. Nuestra razón. Devaluando o ignorando la de los demás.

No era mala intención. Quizás buena o muy buena. Éramos unos beatos de nuestra supuesta bondad, que repartíamos en estampitas de colores. O unos hinchas de nuestra verdad.

Beatos o hinchas, con un falso carisma de infalibilidad, socialmente nos comportábamos como unos malvados. Los otros no contaban. Eran los infieles a convertir. Había que predicar la guerra santa.

Los radicalismos son fermento de cambio, ambición de mejora. Con frecuencia, idealismos venerables. En su dialéctica contrapuesta ayudan a avanzar a la sociedad. A sacarla de su anquilosante rutina, de su aburguesamiento, de su charco oliendo a podrido.

Bienvenidos los radicalismos.En su específica función revolucionaria. Sin salirse de sus límites, que les marcan el sentido común, el respeto a los otros y las reglas democráticas. Su aportación es buena, siempre que no se empeñen en convertirse en malditos ángeles caídos. 

Tienen sus razones. Pero a razón es de todos. Algunos merecen estatuas en los templos, otros militantes enfervorecidos de sus causas. No líderes iluminados, convencidos de que los dioses están de su parte.

Los dioses de la verdad –social, política, etc. -, como la suerte o la alegría, se distribuye por barrios. Entre todos hay que hacerlo todo. O intentarlo. No con exclusiones ni imposiciones.

La democracia, la mejor regla de convivencia hasta ahora, es de todos. Cuidado con ponerle adjetivos. Antes se inventó la 'orgánica', ahora se invoca la 'radical'. Vamos por mal camino. Si es de todos, entre todos hemos de definirla, aceptarla, organizarla y concretarla, sin vacíos legales, en normas jurídicas de obligado cumplimiento.

Las razones radicales pueden hacer su aportación, pero no pueden imponerse a la totalidad. Los 'ismos' (cada cual ponga aquí el suyo) llevan en el alma esta tentación. Quieren ser 'la razón' de todo y de todos. No entrarán (no merecen entrar) en los reinos de ningún cielo...